Recentment el BOE ha publicat el Sistema Estatal de Referència de Preus de Lloguer desenvolupat pel Ministeri d'Habitatge, a l'aixopluc de la Llei de l'Habitatge 12/2023, de 24 de maig.
Introducció
A continuació s’exposa el resum de la principal normativa contemplada al Decret 75/2020, de 4 d’agost de 2020, del Turisme de Catalunya (d’ara endavant, “Decret del Turisme de Catalunya”), centrat principalment en els establiments d’allotjament turístic, en el nou règim de les vivendes d’ús turístic i en la regulació per primera vegada de l’allotjament compartit amb finalitats turístiques (casa compartida), així com en el control del compliment dels requisits establerts per la normativa turística.
A continuació s’exposa el resum de la principal normativa contemplada al Decret 75/2020, de 4 d’agost de 2020, del Turisme de Catalunya (d’ara endavant, “Decret del Turisme de Catalunya”), centrat principalment en els establiments d’allotjament turístic, en el nou règim de les vivendes d’ús turístic i en la regulació per primera vegada de l’allotjament compartit amb finalitats turístiques (casa compartida), així com en el control del compliment dels requisits establerts per la normativa turística.
Segons l'Exposició de Motius de la disposició normativa, “amb el present Decret, la integració normativa turística d'aplicació a Catalunya culmina el seu procés, refundint 7 disposicions normatives vigents en l'àmbit del turisme a Catalunya:”
- Decret 66/2014, de 13 de maig, de regulació dels serveis d'informació, difusió i atenció turística de Catalunya.
- Decret 159/2012, de 20 de novembre, sobre establiments d'allotjament turístic i habitatges d'ús turístic.
- Ordre EMO/418/2012, de 5 de desembre, de configuració del sistema català de qualitat turística.
- Decret 420/2011, de 20 de desembre, de creació de la Mesa del Turisme de Catalunya.
- Decret 46/2010, de 30 de març, pel qual es crea la Comissió Interdepartamental de Turisme.
- Decret 52/1997, de 4 de març, pel qual es regula la capacitat sancionadora en matèria turística.
- Decret 161/2013, de 30 d'abril, pel qual s'aprova el Reglament del Fons per al Foment del Turisme.
Pel que fa a l’àmbit d’aplicació del Decret de Turisme de Catalunya, amb base en el seu article 111-2, “Les disposicions del present Decret s’aplicaran a les empreses i activitats turístiques regulades per la Llei de Turisme i a les administracions turístiques situades a Catalunya. També són d’aplicació a les noves modalitats d’empreses turístiques d’allotjament que es regulen en el present reglament amb la denominació d’àrees d’acollida de caravanes, allotjaments singulars i cases compartides”.
S'exclouen del present decret els establiments, instal·lacions residencials, mitjans de transport o vehicles on es pugui dormir, regulats per normativa pròpia, com ara instal·lacions juvenils, residències per a persones grans, residències d'estudiants, establiments on s'exerceixen activitats de caràcter sexual o similars.”
Establiments d'apartaments turístics
Els establiments d’allotjament turístic són aquells que, de manera habitual, amb caràcter professional i amb la corresponent habilitació, ofereixen a les persones usuàries l’allotjament temporal en les unitats d’allotjament, així com altres serveis turístics d’acord amb les condicions i tipologies que estableix aquesta norma.
En aquesta tipologia trobem els establiments d'apartaments turístics, que són edificis o conjunts continuats constituïts íntegrament per apartaments o estudis com a establiment únic o com a unitat empresarial d'explotació, amb els corresponents serveis turístics.
L'Annex 1 del mateix decret estableix els requisits turístics mínims dels establiments hotelers.
Cases d'ús turístic
Segons l'article 221-1, es considera habitatge d'ús turístic aquell que és cedit pel seu propietari, directament o indirectament, a tercers, a canvi d'una contraprestació econòmica per una estada de temporada i en condicions de disponibilitat immediata.
Es considera estada de temporada tota ocupació de l'habitatge durant un període continuat igual o inferior a 31 dies. Per tant, els establiments d'allotjament turístic no poden convertir-se en residència principal ni secundària de les persones usuàries turístiques.
A més, és important tenir en compte que les vivendes d’ús turístic es cedeixen íntegrament, sense permetre la cessió per estades. Pel que fa a la seva capacitat màxima, no poden estar ocupades amb més places de les indicades en la llicència d’habitabilitat i, en tot cas, no podran excedir de 15 el nombre de places. La finalitat d’aquesta restricció radica en compatibilitzar l’activitat d’allotjament turístic amb la convivència veïnal, el dret al descans i la prestació d’un servei de qualitat.
D'altra banda, és important tenir en compte que només es podran cedir habitatges que estiguin degudament habilitats i inscrits al Registre de Turisme de Catalunya, i que en cas que el propietari d'un immoble conegui una activitat clandestina, té el deure de comunicar-ho a l'Administració competent, així com emprendre les accions civils corresponents destinades al cessament efectiu de l'activitat turística.
En conseqüència, el destí d’una vivenda d’ús turístic ha de ser compatible amb la regulació dels usos del sector on es troba situat i amb la normativa civil que li sigui aplicable.
En aquest sentit, cal destacar el règim especial del municipi de Barcelona, ja que s'estableix la possibilitat que l'Ajuntament de Barcelona, mitjançant decret, estableixi requisits particulars per a les noves habilitacions d'activitats d'allotjament turístic en habitatges d'ús turístic i en habitatges compartits, així com limitacions temporals i períodes màxims de vigència.
Finalment, pel que fa a les vivendes d’ús turístic ja registrades en el moment de l’entrada en vigor del Decret Turístic de Catalunya, no s’aplicarà el límit màxim de 15 places, excepte en els supòsits de canvi de capacitat o canvi de titularitat. Així, en els supòsits de cessament, extinció o caducitat del títol habilitador, comportarà que la nova activitat que s’hi implanti hagi de ser conforme a la normativa vigent.
Habitatge compartit
El Decret Turístic de Catalunya no regula expressament el lloguer turístic per habitació, sinó que recull una nova modalitat d'allotjament turístic: el allotjament compartit.
L'allotjament turístic que és la vivenda principal i residència efectiva de la persona titular i que s'ofereix com a servei d'allotjament a terceres persones a canvi d'una contraprestació econòmica i per a una estada de temporada té la consideració d'habitatge compartit.
És essencial que la persona titular del immoble residisca en l'habitatge mentre duri l'estada. Com ja s'ha comentat, s'entén per estada de temporada tota ocupació de l'habitatge durant un període continu d'igual o inferior a 31 dies.
La persona titular de l'activitat pot ser el propietari del immoble o bé la persona a qui el titular autoritzi expressament. En aquest cas, la persona autoritzada haurà de complir les mateixes condicions d'empadronament i residència efectiva exigides als propietaris.
També és important destacar que no es podran cedir habitatges que no estiguin inscrites i degudament habilitades. En cas que el propietari d’un immoble tingui coneixement d’algunes activitats clandestines, té el deure de comunicar-ho a l’Administració competent, així com emprendre les accions civils corresponents destinades al cessament efectiu de l’activitat turística.
Per tant, el destí d'una llar compartida ha de ser compatible amb la regulació dels usos del sector on es trobi i amb la normativa civil que li sigui aplicable.
Allotjaments únics
El Decret Turístic de Catalunya contempla aquesta nova figura per als allotjaments que, permetent una estada temporal a canvi d’una contraprestació econòmica, no encaixen en cap de les modalitats d’allotjament turístic regulades ni en les expressament excloses per aquesta disposició normativa.
Com a exemple, podrien recórrer a aquesta tipologia figures com les cabanes en arbres o de pastors, les barracas com les del delta de l'Ebre, les coves…, entre d'altres.
Els ajuntaments poden habilitar allotjaments singulars al seu terme municipal sempre que defineixin i delimitin l'activitat, atenent a les condicions mínimes establertes per la normativa actual, així com a la resta de normatives sectorials no turístiques que li siguin aplicables (seguretat, salubritat, medi ambient, entre d'altres). Però en cap cas es poden habilitar allotjaments singulars amb la finalitat d'evitar l'aplicació dels diferents requisits sectorials exigits a altres modalitats d'allotjament turístic.